EL PREMI:

Es tracta d’un premi de novel·la curta (15.000 – 30.000 paraules), de ficció climàtica (literatura sobre els possibles futurs que ens depara el canvi climàtic) amb una presència important d’Andorra a les obres.

El jurat valorarà positivament aquelles obres capaces d’aportar esperança o solucions, des de les distopies atípiques fins al solarpunk.

El termini de lliurament dels originals per la primera edició s’obre el 6 de març de 2024 i finalitzarà el 6 de desembre de 2024.

El jurat triarà una obra guanyadora, premiada amb 3.000€, i una obra finalista, premiada amb 1.500€. Totes dues obres seran publicades en un sol volum per l’editorial Chronos, especialitzada en gènere fantàstic i principal projecte de l’Associació Chronos per la difusió de la ciència-ficció i la fantasia en català, un ens sense ànim de lucre.

El certamen compta amb el suport del Ministeri de Cultura, Joventut i Esports del Govern d’Andorra.

Bases completes

EL JURAT:

El jurat de la primera edició del Premi Bagaleu de Novel·la Curta de Ficció Climàtica està format per les següents persones:

Laura Tomàs Mora (Escaldes-Engordany, Andorra, 1982) és psicòloga clínica i escriptora en català i castellà. En català, ha publicat a les revistes Freakcions i  Branca i ha participat a les antologies Tàndems fantàstics (Spècula, 2023), Barcelona 2059 (Mai Més, 2021), Sexe Fora de Norma (Raig Verd, 2021) i Extraordinàries (Males Herbes, 2020). El 2022 va quedar finalista al premi Ictineu amb el relat Variacions. Ha participat a diverses taules rodones i xerrades, entre elles Escriptores fantàstiques i on trobar-les, per a l’AELC. També ha exercit de traductora i de lectora editorial. És patrona de BOMOSA Fundació des del maig de 2023.

Antoni Herrero Bosch (Huelva, 1976). Biòleg de formació i apassionat de la literatura de gènere fantàstic. Ha col·laborat en diversos reculls de relats a Edicions SECC formant part del Concili Fetiller i també a l’editorial d’splatterpunk Pathosformel. Els seus relats s’han publicat a revistes com Catarsi, Freakcions o Narranación. Com a crisi dels quaranta es va llançar a muntar l’Editorial Chronos juntament amb en Gonzalo Rodríguez, exllibreter i amic, projecte en què dona via lliure a inquietuds i idees folles. 

Teresa Colom (La Seu d’Urgell, 1973). Poeta i escriptora. Llicenciada en Ciències Econòmiques per la UPF. Ha publicat sis poemaris, entre ells, On tot és vidre (2009, Talent FNAC 2009), La meva mare es preguntava per la mort (2012) i El cementiri de les matrioixques (2021). El 2010 estrenava 32 vidres, muntatge poeticoteatral. Ha estat codirectora artística de Barcelona Poesia. El 2015 va publicar el llibre de relats La senyoreta Keaton i altres bèsties (Empúries, premi Maria Àngels Anglada 2016), que s’ha traduït al castellà (2018), al francès (2020) i al mandarí (2022). La seva primera novel·la, Consciència (Empúries, 2019), també s’ha traduït al castellà (2021) i a l’italià (2023). El seu darrer llibre és un volum amb dues novel·les: Neu a la porta/ Ull de gat, ull de bou (Comanegra, 2024). Actualment és directora de la Fundació Ramon Llull.

Ricard Ruiz Garzón (Barcelona, 1973) és escriptor, comissari del 42 (Festival de Gèneres Fantàstics de Barcelona) i professor a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Guanyador de premis com el Ramon Muntaner, l’Edebé o l’Ictineu, és autor d’una quinzena de llibres a quatre mans o en solitari, entre els quals Esquizo, La Immortal, Herba negra, Mary Shelley i el Monstre de Frankenstein, Mångata i Janowitz. També ha fet d’antòleg (Mañana todavía, Insólitas, Extraordinàries), ha particiat en antologies (de Barcelona 2059 a Tàndems fantàstics) i, per un quart de segle, va fer de periodista cultural (TV3, El País, El Periódico, BTV, RAC-1, Time Out). Les seves obres han estat adaptades al còmic, al teatre i al cinema, i s’han traduït a mitja dotzena de llengües. Ha estat vocal i secretari de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i vicepresident de l’IBBYCAT-CLIJCAT (Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil).

Mariona Bessa Jové (Escaldes – Engordany, Andorra, 1994) és biòloga i escriptora. L’apassionen les lletres i les ciències i la idea de combinar totes dues coses. La lectura sempre l’ha fet viatjar a diferents realitats i escriure és, per a ella, una manera de transmetre valors, plasmar inquietuds i arribar a les persones. Els gèneres que més l’atrauen són la ciència-ficció climàtica i la fantasia, i és l’autora de les novel·les juvenils La Captura (premi Guillem Cifre de Colonya 2022) i Torno en 7 dies (2024), publicades per l’Editorial Barcanova.

Jordi Dalmau i Ausàs

EL BAGALEU:

És un ocell rapinyaire nocturn de l’ordre dels estrígids (Strix aluco), amb discs facials complets i plomatge burell. El nom comú en català és gamarús, però en tot el domini lingüistic s’anomena també cabrota o cabrer (Catalunya occidental), baladreu (Pallars), caro (València), gall carboner (Tarragona) o miloca (Balears), entre d’altres. A Andorra es coneix com el Bagaleu.

És sedentari i viu als boscos d’Europa, l’Àsia i a l’Àfrica del Nord. El podem trobar al Principat d’Andorra, també a Catalunya i al País Valencià entre la cota zero i els 2.000 m per sobre el nivell del mar, sempre que sigui zona boscosa. A les Illes Balears només se n’ha trobat ocasionalment.

Medeix uns 40 cm de llargada i és un magnífic caçador, especialment de rosegadors, tot i que no refusa moixons, mol·luscs, cucs i insectes. És nocturn i quan el sentim en la foscor el seu crit pot ser coprenedor. Durant el dia és normal veure’l adormit en una branca, enganxat al tronc.

Com totes les espècies animals, també està sotmès als efectes del canvi climàtic i, tot i no ser catalogada com una espècie amenaçada, si que l’evolució dels boscos pot condicionar la seva supervivència.

El bagaleu és una espècie protegida al Principat d’Andorra d’acord amb la classificació de l’UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura) segons el grau d’amenaça.

A banda, al nostre país, aquest ocell ha estat protagonista de contes infantils i la mascota dels Jocs dels Petits Estats d’Europa de l’any 2005.

Sobre la ficció climàtica, els punks i els falsos miralls

Per celebrar que només falten sis mesos per al termini de la convocatòria del Premi Bagaleu, volem iniciar una sèrie de posts sobre temes que hi són relacionats. En aquest primer post volem revisar alguns termes que apareixen a les bases. Parlarem de ficció climàtica, de solarpunk, de hopepunk, i de la utilitat que tenen tant les utopies com les distopies a l’hora de bastir una narració. 

Què és la ficció climàtica?

És aquella ficció que retrata les conseqüències del canvi climàtic. És a dir, es tracta d’una història que es desenvolupa en un món on aquest hi ha fet estralls, podent focalitzar en diferents àrees: la manca d’aigua, la pèrdua de biodiversitat, les onades mortals de calor, la pujada dels nivells del mar, l’augment de fenòmens meteorològics extrems, les migracions i refugiats climàtics, etc. 

Megaincendis provocats per l’augment de temperatures. Imatge de Rawpixel

Aquest subgènere és molt conegut en literatura de llengua anglesa: bons exemples son El ministeri del Futur, de Kim Stanley Robinson, o Camp Zero, de Michelle Min Sterling però en català també en podem trobar referents com L’olor de la pluja, de Jordi de Manuel, La muntanya líquida, de Mercè Falcó, Solastàlgia, d’Ada Castells o La Caiguda, de Mariona Bessa. 

Per les seves característiques, la ficció climàtica sol ser fosca, des de distòpica fins a postapocalíptica. Aquesta foscor pot portar a la desesperança i la paràlisi, i creiem que només la possibilitat de canvi impulsa a actuar. Per això afavorirem les obres que deixin entrar escletxes d’esperança: adaptacions al medi, capacitat de supervivència, solucions creatives… Creiem en la força de la imaginació per crear noves realitats, i volem emprar-la per a construir un futur millor. Així ho fan subgèneres del fantàstic com el solarpunk o el hopepunk. 

Solar… què?

El solarpunk és un moviment global del segle XXI que inclou literatura, il·lustració, disseny i fins i tot una forma de vida. Altament estètic, el solarpunk seria l’altra cara de la moneda de la ficció climàtica. Un futur on l’ésser humà empra la tecnologia per conviure amb la natura, creant un equilibri que beneficia tothom. En paraules de Giulia Abbate, fundadora del moviment a Itàlia, «Solarpunk és l’herba salvatge que creix entre les esquerdes del capitalisme.» 

Una antiga plataforma petrolera reconvertida en una comunitat. Imatge de Commando Jugendstal.

Al cartell del Premi Bagaleu, il·lustrat per Jordi Planellas, podem veure-hi elements de solarpunk en els camps que han aconseguit sobreviure a la sequera gràcies als drons i bots que se’n cuiden, o bé en la convivència entre dona i bagaleu. També serien exemples de solarpunk una comunitat que ha creat simbiosi amb un bosc, o una altra que ha aconseguit viure sota l’aigua respectant i regenerant el medi marí. 

Algunes obres de referència son l’antologia Sunvault, Pacific Edge de Kim Stanley Robinson, o la precursora Ecotopia, d’Ernest Callenbach. 

D’altra banda, La paràbola del sembrador, d’Octavia Butler, seria bon un exemple d’híbrid entre ficció climàtica i solarpunk. 

I el hopepunk?

Aquest subgènere de la ciència-ficció va néixer com a oposició al grimdark, que emfatitza els defectes de la naturalesa humana, en especial la crueltat (per exemple, a Joc de Trons). El hopepunk defensa que, malgrat els reptes que enfrontarà la humanitat en el futur, encara podem tenir esperança. Defensa que  el l’amabilitat, l’empatia o la resposta comunitària als reptes serán més forts que els nostres defectes, i ens permetran tirar endavant en circumstàncies complicades, però on la vida i la felicitat encara hi son possibles. En ciència-ficció, el principal referent de hopepunk és Becky Chambers, (el més recent, Aprendre, si tenim sort), però també hi podem trobar obres d’especulació subtil com L’home dels ulls compostos, de Wu Ming Yi, o de fantasia, com Ortiga i Os, de T.Kingfisher. 

Utopies vs distopies

El que busquem és fugir de la classificació dicotòmica entre utopia i distopia. Les utopies, retrats de societats idíl·liques, tenen un gran interès filosòfic i creen nous imaginaris, però solen posar difícil la generació de conflicte, que és la que farà avançar l’acció i donarà un afegit d’interès a la història. 

L’utopia com a final feliç. Imatge de Damian Krzywonos.

Una autora capaç de crear utopies atractives és Ursula K. LeGuin, amb obres com Els desposseïts o El nom del món és bosc. És clar que Els desposseïts descriu una societat utòpica però imperfecta, i a El nom del món és bosc, la utopia és malmesa per  la intervenció humana. Això no és casualitat: per tal de resultar interessant, una utopia no pot ser-ho del tot. Un bon exemple en la nostra llengua és l’antologia Barcelona 2059: partint d’una societat utòpica compartida, Neo Icària, diversos autors han creat narracions que s’allunyen de l’idíl·lic fins a fregar la distopia. 

De distopies, de fet, n’hem vist una explosió recentment. Dos bons exemples en català son L’intacte, de David Toses, i Espai en blanc, de Pau Planas.  I és que aquest subgènere conté tots els elements que faciliten una narració atractiva: conflicte, antagonistes, obstacles. Però també pot alimentar un pessimisme on ens convencem que no hi ha esperança ni possibilitat de canvi. 

L’heroi contra el sistema. Imatge de MHoltsmeier.

La pròpia Ursula K LeGuin, que d’això en sabia molt, explicava que, a l’edat mitjana, un món sense l’autoritat divina dels reis era impensable. Van caldre algunes revolucions, però finalment allò es va acabar. D’igual manera, ara mateix se’ns fa impossible un món sense el capitalisme de la vigilància, de l’espoli i el creixement desaforat. Sembla que no podem imaginar altres realitats i per tant no les podem recrear. 

Però, i si poguéssim? I si poguéssim anar esquerdant aquest mirall que ens diu que el futur serà com el present, i deixar que s’hi escolin altres possibilitats? 

Per això, al Premi Bagaleu no busquem utopies ni tampoc distopies. Creiem que la realitat és més complexa i que les nostres històries també ho haurien de ser. Sabem que el futur és fosc, i que està en les nostres mans posar-hi llum. 

T’animes a imaginar altres realitats?

Tens fins al desembre per a presentar-les al Premi Bagaleu. Bases completes aquí.

Efectes del canvi climàtic als Pirineus (1a part)

A l’hora de començar a escriure una novel·la curta de ficció climàtica on Andorra hi tingui un paper rellevant, suposa un repte conèixer els efectes del canvi climàtic en aquest país i el seus voltants. Amb aquest article dividit en dos parts, una publicada ara i la següent a l’agost, volem donar-ne algunes pinzellades que poden servir per crear el vostre worldbuilding i estimular la vostra creativitat.  

Avui ens centrarem en els impactes sobre el clima, la fauna, la flora, els boscos, els estanys i torberes i els recursos hídrics. La informació està extreta de l’informe “El canvi climàtic als Pirineus”, fet per l’Observatori Pirinenc del Canvi Climàtic (OPCC) el 2018. És el més actual i complet i, si voleu aprofundir sobre qualsevol dels temes tractats, us el recomanem tant com el seu resum executiu. 

1. Clima i variabilitat als Pirineus

Les projeccions futures del clima a aquesta zona mostren un augment progressiu de temperatures al llarg del segle XXI, més ràpid als escenaris més emissius. Així, podem esperar a finals de segle un augment de la temperatura mínima entre 1,6 i 6 ºC, i de la màxima entre 1,9 i 7,1ºC. L’ascens més significatiu serà a l’estiu, seguit de la primavera, amb increments més moderats a la tardor i a l’hivern. 

L’escalfament provocarà una disminució del gruix de la neu, així com del temps que aquesta cobrirà el terra. Quant a les precipitacions, s’espera que variïn respecte els patrons actuals (més pluges torrencials i períodes sense pluja), però no està clar si hi haurà canvis a nivell total anual. 

2. L’impacte del canvi climàtic en la fauna dels Pirineus

Els ecosistemes muntanyosos són particularment sensibles i vulnerables al canvi climàtic i son hàbitat d’una fauna molt específica o endèmica. És altament probable que l’acció conjunta del canvi climàtic i la pèrdua d’hàbitat per canvis en l’ús del sòl siguin les causes principals en la pèrdua de biodiversitat i extinció d’espècies als Pirineus durant aquest segle. 

Isard, espècie emblemàtica andorrana, és una de les més afectades pel canvi climàtic. Per Pierre Guiton.

Esdeveniments importants en la vida dels animals com la reproducció, la posta, la migració i la letargia estan modificant el seu calendari a causa de l’augment de les temperatures. Espècies migratòries i aquelles la temperatura corporal de les quals depèn de la temperatura ambiental son les més afectades. L’efecte acumulat de modificació de calendaris de diferents espècies podria acabar afectant tots els nivells de la cadena tròfica.

Moltes espècies responen al canvi climàtic desplaçant-se cap a zones més altes a la recerca de les condicions climàtiques adequades per al seu desenvolupament. Aquests desplaçaments poden ser molt negatius en les espècies que es troben als marges de la seva àrea de distribució actual, com és el cas de moltes espècies de muntanya. 

Algunes àrees protegides, que fins ara es trobaven interconnectades a través de corredors naturals o artificials, és probable que resultin aïllades per a certes espècies que no tolerin les noves condicions climàtiques dels corredors. El desplaçament d’animals a la recerca de condicions climàtiques idònies pot dur-los cap a zones fora de les àrees protegides, la qual cosa n’augmenta la seva vulnerabilitat.

La marmota és una de les espècies més afectades per la pèrdua de corredors ecològics i la reducció d’hàbitat. Imatge de Montiac.

El canvi climàtic podria incrementar el risc d’invasions i d’establiment d’espècies exòtiques als Pirineus, facilitant-ne el transport i el posterior assentament gràcies a l’establiment de condicions climàtiques favorables. Les espècies exòtiques s’adapten millor a les ràpides variacions climàtiques en comparació amb la majoria de les espècies natives. El desplaçament de les espècies natives cap a cotes més altes a causa del canvi climàtic sovint disminueix la competència, la qual cosa proporciona avantatges per a les espècies nouvingudes. 

Algunes de les espècies més afectades pel canvi climàtic son:

– perdiu nival o perdiu blanca: és a la neu on hi troba el seu aliment. Si hi ha menys neu i durant menys temps, sobreviurà i es reproduirà menys. 

– isard: s’alimenta d’espècies vegetals que depenen d’una certa temperatura. L’augment de temperatura fa que se’n trobin menys o en moments que no coincideixen amb els cicles de reproducció dels isards. Per tant, sobreviuen i es reprodueixen menys. 

– marmota: degut a la seva baixa diversitat genètica, en quedar progressivament aïllada en petites àrees restants d’hàbitat adequat, es trobaria amb menys aliments i una variabilitat genètica cada vegada menor, disminuint-ne la capacitat de supervivència.

– almesquera ibèrica: també en risc d’extinció perquè depèn de certes temperatures mitjanes estiuenques i un determinat balanç hídric, i totes dues coses variaran molt. 

– amfibis: són dels grups més vulnerables al canvi climàtic. Especialment afectats el tritó pirinenc, el gripau comú i la granota comuna.

– aus migratòries: arriben abans i marxen més tard. El cucut comú es veu especialment afectat, perquè aquest paràsit de niu troba una dessincronia entre la seva arribada i la dels seus hostes que, en ser migradors de curta distància, avancen la seva arribada primaveral i es reprodueixen abans. Per tant, el cucut, que és migrador de llarga distància, arriba tard a amagar els seus ous entre els dels seus hostes. 

– papallones: son dels insectes més sensibles al canvi de temperatura, i als Pirineus és on en podem trobar més densitat. S’avança la data en què podem veure les primeres papallones. Alhora, la seva distribució es veurà reduïda un 80% a tot Europa. Concretament, Parnassius apollo, Erebia montana i Boloria titània es troben en risc d’extinció degut a factors provocats pel canvi climàtic. En una nota positiva, un 20% de les espècies de papallones es beneficiaria d’un augment de les temperatures.

La Parnassius apollo, en risc d’extinció. Imatge d’Hectonicus.

– insectes pol·linitzadors: també son dels insectes més sensibles al canvi de temperatura. El canvi climàtic disminueix la seva capacitat de pol·linitzar les plantes, amb greus repercussions en els ecosistemes. Concretament, trobarem menys borinots i a cotes més altes. Les abelles perden la capacitat de pol·linitzar les plantes, especialment les variants més especialitzades, perquè es dessincronitza el seu cicle de vida amb la floració de les plantes que pol·linitzen.  

– processionària del pi: aquesta espècie plaga prolifera més i arriba a més altura a causa del canvi climàtic.  L’augment de les temperatures mínimes i la reducció de la pluja en faciliten la reproducció i amplien el seu hàbitat. 

3. Flora

El canvi climàtic està provocant canvis en les diferents etapes de la vida de les plantes, com l’avançament de l’aparició dels primers brots a la primavera o la durada més llarga del període de creixement. 

A les zones més elevades, habitades per espècies adaptades al fred, els canvis de distribució podrien portar a la seva extinció local a causa de la desaparició progressiva de les condicions adequades per al seu desenvolupament. Paradoxalment, la menor cobertura de neu provocada pel canvi climàtic redueix l’efecte aïllant durant l’hivern, i sotmet la flora dels cims a temperatures extremes. 

4. Boscos

El bosc cobreix el 59% dels Pirineus i aporta molts béns i serveis: producció de fusta i altres productes forestals, captació i emmagatzematge de CO2, portecció contra els riscos naturals, un reservori de biodiversitat… Degut a l’augment de les temperatures, el bosc es desplaça cap a cotes més altes a ritme d’una mica més de mig metre per any. 

La productivitat dels boscos es defineix com l’augment del volum de biomassa per hectàrea. El canvi climàtic hi afectarà de manera variada: a les zones dels Pirineus on la disponibilitat d’aigua sigui suficient, aquesta podria augmentar degut a la major concentració de CO2 i durada del període de creixement. Tanmateix, és probable que el nombre més alt d’onades de calor i sequeres previstes per a les pròximes dècades limiti la disponibilitat d’aigua en el sòl, la qual cosa reduiria tant la productivitat com l’estat de salut de molts boscos pirinencs. A les zones on determinades espècies ja es troben en límit de l’àrea de repartiment (el faig, el pi silvestre i l’avet en regió mediterrània, per exemple), ja s’han pogut constatar disminucions de creixement i degradacions.

El faig, una de les espècies que estan degradant-se pel canvi climàtic. Imatge de Montilac.

Els esdeveniments climàtics extrems com la sequera, les pluges extremes i les onades de calor, entre d’altres, influeixen en l’estat de salut dels boscos. Els vint darrers anys s’ha detectat un augment de la pèrdua de fulles i de la mortalitat de les branques de la part superior de les copes dels arbres dels Pirineus. També s’ha observat una incidència de plagues més alta als boscos, que empitjorarà amb l’arribada de plagues exòtiques propiciada per l’augment de temperatures. 

Com més es desenvolupa l’arbre, més carboni emmagatzema (es considera que 1 m3 de fusta consumeix 1 tona de CO2) . Els sòls forestals són particularment importants atès que representen, ells sols, el 57% del CO2 de l’ecosistema forestal. Si l’estat de salut i el creixement dels boscos empitjora, la seva capacitat d’actuar com a embornals de carboni disminueix. 

Un altre paper important del bosc pirinenc és la protecció contra els fenòmens naturals que es troben al massís (allaus de neu, aixaragallaments, riuades torrencials, laves torrencials, caigudes de roques i corriment de terres). És capaç de limitar els desencadenaments (fixació dels sòls mitjançant el sistema radicular i fixació del mantell de neu a la zona d’inici de l’allau) i de reduir-ne els impactes (frenada, canalització o aturada de blocs rocosos o d’allaus en pendent mitjà). Si el bosc disminueix o es debilita, ens podrà protegir menys d’aquests riscos naturals, els efectes dels quals esdevindran més greus.

L’avet, arbre emblemàtic dels Pirineus, està creixent menys pel canvi climàtic. Imatge de Elmoianès.

I què passa amb els incendis? Històricament, els Pirineus no han estat afectats per grans incendis. Tanmateix, l’increment de la temperatura i, sobretot, la major durada i intensitat de les sequeres podrien derivar en un risc més alt que es produeixin grans incendis als Pirineus. En augmentar la disponibilitat del combustible (més fusta seca), els incendis podrien ser més intensos. El major nombre d’anys amb alta freqüència d’onades de calor i sequeres podria augmentar la freqüència d’anys amb alt risc d’incendis, sobretot a l’estiu i la tardor. Per acabar-ho d’adobar, l’abandonament de les activitats agropastorals, que es va produir principalment en el decurs del segle XX, ha dut a un emmatollament de les zones pastorals de mitjana i alta muntanya, augmentant d’aquesta manera la quantitat i la continuïtat del combustible. 

L’augment de la severitat dels incendis tindrà un impacte significatiu sobre l’estructura i la composició de la vegetació, augmentant l’erosió de les conques, el risc d’allaus i de torrents. L’extensió probable dels grans incendis podria donar lloc a una reducció de la superfície forestal i a una homogeneïtzació del paisatge. Això tindrà un efecte negatiu en la biodiversitat, la protecció contra els riscos naturals, la bellesa dels paisatges i el turisme als territoris afectats, tenint en compte la percepció del risc per part dels turistes potencials.

5. Estanys i torberes

Els estanys i torberes d’alta muntanya son elements icònics del paisatge dels Pirineus. Durant mil·lenis han sostingut una complexa biodiversitat i han tingut una funció d’emmagatzematge de carboni, a més de proporcionar recursos hídrics, hàbitats per al pasturatge i, més recentment, recursos per al turisme. Les característiques d’aquests estanys i torberes els fan molt sensibles al canvi climàtic. 

Estany Primer, a Encamp. Imatge de Ferran Llorens.

Als Pirineus s’han inventariat més de mil estanys d’alta muntanya. L’augment de les temperatures provoca l’escalfament directe de l’aigua dels llacs i redueix la durada de la coberta de gel i la capa de neu que els envolta. Les sequeres i el canvi en el règim de les precipitacions podrien modificar la quantitat d’aigua disponible als llacs d’alta muntanya, sobretot a l’estiu i la tardor. 

Les torberes son ecosistemes que es caracteritzen per l’acumulació de matèria orgànica derivada de la vegetació en unes condicions de saturació d’aigua. La majoria de les torberes pirinenques es van generar després de la deglaciació i han continuat acumulant matèria orgànica fins a l’actualitat. Actuen com a filtres de l’aigua, millorant-ne la qualitat a les capçaleres de les conques hidrogràfiques. 

Un altre paper important de les torberes és l’emmagatzematge de carboni, acumulat durant mil·lenis. De fet, son en son els ecosistemes més efectius: les torberes de zones temperades contenen set vegades més carboni per hectàrea que qualsevol altre ecosistema.

Les torberes acumulen CO2 des de fa mil·lenis. Imatge de jolumurcia.

L’augment de les temperatures i la reducció de la seva superfície inundada podria accelerar el procés de descomposició de la torba i, com a conseqüència, incrementar les emissions de CH4 i CO2, principals gasos responsables de l’escalfament global.  Això suposaria que, en lloc de ser “embornals” de CO2 com en l’actualitat, podrien convertir-se’n en “emissors”.

6. Cicle hidrològic i recursos hídrics

Els Pirineus son fonamentals per als recursos hídrics dels territoris del voltant, ja que en les seves capçaleres es genera una part important dels cabals superficials i aigües subterrànies que son utilitzades en les conques de l’Ebre, Adour, Garona, etc. Aquests recursos hídrics son fonamentals per a l’agricultura de regadiu i la producció d’aliments, per a la producció d’energia hidroelèctrica, per a la indústria, i per al proveïment domèstic, no només de les poblacions dels Pirineus, sinó d’un territori molt més ampli que inclou a milions d’habitants i algunes de les concentracions urbanes més importants de la regió. Per tant, qualsevol canvi que afecti al cicle hidrològic dels Pirineus repercutirà sobre un territori i una població molt més amplis. 

Amb l’augment de les temperatures i la disminució de les nevades, l’acumulació de neu per sota dels 1.500 m podria arribar a reduir-se en un 78 % l’últim quart del segle XXI. Un dels impactes d’aquesta reducció seria l’augment dels cabals durant l’hivern, que ja veiem actualment. En canvi, la freqüència i la intensitat més altes de les sequeres estan provocant la disminució dels cabals dels rius a l’estiu i la tardor, ja que l’estiu s’allarga i ocupa part d’aquesta estació. 

A més, el canvi climàtic també podria incidir en la qualitat i la quantitat de les aigües subterrànies, en especial dels aqüífers superficials i poc profunds, disminuint fins a un 20% en la seva recàrrega en algunes zones de la serralada a mitjan segle.

Els rius dels Pirineus tindran menys quantitat i qualitat d’aigua. Imatge de Vicenç Salvador Torres Guerola.

La disminució en la quantitat d’aigua n’empitjora també la qualitat, ja que agumenta la concentració dels seus contaminants. A més, la freqüència i la intensitat majors de riuades podria desembocar en un increment dels contaminants d’origen humà als rius. 

La manca de cabals en determinats trams pot ser especialment greu quan aquests reben els efluents de les plantes de tractament d’aigües residuals (EDAR). En aquests casos (com passa, per exemple, al riu Llobregat) els efluents poden arribar a suposar gairebé el 100% del cabal circulant. 

Un altre factor de risc és, justament, el contrari: l’absència d’EDAR en molts nuclis de població dels Pirineus. Un inadequat dimensionament de les plantes i de l’elecció de les tecnologies, sumat a la crisi econòmica, ha bloquejat en l’última dècada la construcció de moltes EDAR, el que ha provocat que molts municipis pirinencs estiguin abocant les seves aigües residuals sense tractament. La manca d’una adequada depuració en aquests casos provoca serioses alteracions en la qualitat aigües avall.

En el proper article, abordarem el que diu l’informe de l’OPCC sobre l’impacte del canvi climàtic en el turisme, l’agropastoralisme, la producció d’energia i els riscos naturals, així com donarem algunes pinzellades del que s’està fent per a pal·liar-ne els efectes. 

I parlant de canvi climàic, esperem que la calor d’aquest juliol us deixi forces per escriure!