Una de les institucions que més ha canviat en els darrers anys és, sens dubte, la família i, dins d’aquesta, la paternitat. El fet de ser pares sempre ha estat quelcom important però la manera d’entendre aquesta importància i integrar-ho a la resta de responsabilitats que adquirim en la vida social del nostre dia a dia és el que ha patit un gran canvi. Els homes que fa cinquanta anys van ser pares s’enfrontaven al compliment d’unes expectatives que res tenen a veure amb les d’avui. Els valors socials han canviat.
Del recurs econòmic a la realització personal
Anys enrere s’entenia que tothom sabia ser pare. Era quelcom que es feia per inèrcia: tocava casar-te, tenir fills, educar-los i fer-los créixer… i aquests, al seu torn, també es casaven i tenien fills, de manera que es perpetuava el que alguns consideraven que era la roda de la vida. A més, els fills tenien un valor sobretot instrumental, de suport econòmic del nucli familiar i de continuació de la saga. Per això, de seguida que es podia, se’ls posava a treballar perquè aportessin recursos. Avui les coses no són – si més no, al nostre entorn – com abans i el més habitual és que un sigui pare per elecció. Així, els fills són sobretot un element central de la realització personal.
Evolució dels rols fixes
A més, a mida que les dones s’han anat incorporant al món laboral, la família ha trencat amb els rols basats en el gènere, que atorgava l’home la responsabilitat de proveir i sustentar econòmicament i deixava per la dona gairebé en exclusiva la criança dels fills. Aquest canvi d’estructura i organització de les tasques familiar ha produït que avui, ser pare, sigui més complex que mai ja que no existeix una definició fixa del que hauria de ser. Ser pare requereix avui unes habilitats i una capacitat d’adaptació de les que ningú no parlava fa temps.
Un símptoma clar d’aquesta complexitat i necessitat de guia és la gran quantitat de llibres que es venen publicant darrerament sobre la paternitat, com tractar el problemes de l’adolescència, com estimular les capacitats dels nens, posar límits, etc. I, malgrat tot, els pares no troben un missatge que calmi les seves inquietuds. Són millor els sistemes educatius que es basen en l’autoritarisme? Cal consentir tots els desitjos dels nens? Quins són els millors valors per educar?
Sigui com sigui, la participació dels pares a la vida familiar és avui major que abans. El paper de l’home és potser un dels elements que més diferències presenta en les darreres dècades i, més recentment, això s’ha vist reflectit en l’aparició de diverses legislacions que permeten el seu descans laboral davant l’arribada d’un fill en diferents països de l’entorn europeu, entre els que es troba Andorra. Animem a tots els pares a gaudir plenament de la seva paternitat!
La vostra opinió